Mens sana in corpore sano. Aquesta és una màxima que coneixem des de l’antiguitat, així que no descobrirem res si diem que l’activitat física és beneficiosa per al cervell i que afavoreix les funcions cognitives. El que sí que és cert és que en els darrers anys diferents estudis han demostrat aquesta dita al laboratori amb evidències científiques.

Darrerament, s’han pogut detallar i posar de manifest alguns dels mecanismes que relacionen l’exercici físic amb la millora cardiovascular, l’alentiment de l’envelliment del cervell o de la progressió de malalties neurodegeneratives com ara l’Alzheimer, el Parkinson o l’esclerosi múltiple. També han constatat com accelera la recuperació de persones que han patit un vessament cerebral o que ajuda a superar les depressions i que provoca sensacions de benestar. En definitiva, que el cervell és com un múscul i, com a tal, com més s’exercita més volum guanya i millor funciona. Si ell és precís, la resta del nostre cos anirà pel mateix camí, sempre que això sigui possible. Ara bé, tot plegat va més enllà i més que una qüestió d’exercici muscular, mantenir el cervell en forma té molt a veure amb la capacitat de mantenir les xarxes neuronals actives i connectades. En això, l’activitat física hi juga un paper rellevant, tant que fins i tot arriba a provocar canvis al cervell. Això sí, de moment, encara no n’entenem exactament tot el funcionament. I és que el cervell continua essent l’òrgan més complex i desconegut que tenim, fins i tot per als científics.

El neurocientífic Arthur Kramer és director de l’Institut Beckman de la Universitat d’Illinois a Urbana-Campaign (EUA) on investiga la percepció i la conducta humanes. El seu treball se centra en l’exercici de la ment i el cervell a través de l’activitat física per millorar aspectes de la cognició humana. Ell ha explicat en diferents ocasions que va estudiar l’Olga Kotelko als 93 anys, aleshores corria 400 metres a tota velocitat i practicava gairebé totes les modalitats d’atletisme. Segons els seus estudis, la interconnexió cerebral de l’Olga era millor als 93 anys que el de moltes dones de 60. I no és que fos una altleta professional. De fet, ella va començar a competir als 75 anys, després de jubilar-se de tota una vida dedicada a la docència i sense fer massa exercici físic. L’equip de Kramer ha investigat en profunditat els efectes de l’exercici aeròbic i de caminar i conclou, com altres, que córrer, anar en bicicleta i nadar, comporten millores, tant estructurals com cognitivament i a més sostenen que amb l’exercici el cervell rejoveneix. De fet, han dut a terme estudis amb persones que han fet exercici de tres a cinc hores setmanals durant sis mesos o un any i la seva memòria i capacitat de raciocini han augmentat al voltant d’un 20%. I a més, la barreja d’activitat física, intel·lectual i interacció social fan que l’edat de la gent que contreu Alzheimer sigui més elevada.

En molts aspectes coincideix també el doctor Luis Brieva, cap del servei de Neurologia de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida. “Tant l’exercici anaeròbic com l’aeròbic curt o de manera prolongada i sostenible són beneficiosos per al cervell”, explica. Posa com a exemple que malalties com l’esclerosi múltiple, una de les més comunes en què s’afecta la substància blanca del cervell, tenen una evolució diferent en diferents aspectes neurobiològics “que ens fan pensar que l’exercici actua de manera beneficiosa per al cervell, segons hem pogut anar investigant en els darrers 15 anys”. També sosté que “en casos com l’Alzheimer, en certes ocasions l’activitat física fa de protectora”, en concordança així amb les afirmacions de Kramer. Per a Brieva, els efectes beneficiosos ho són de dos tipus: per una part emocional, i per altre, d’estructura del cervell. “Tothom sap que l’exercici allibera endorfines que ajuden a reduir l’estrès, disminueixen el llindar del dolor i ajuden a millorar el rendiment en altres zones. “L’alliberament d’endorfines interactua amb els receptors cerebrals i aporta sensació de benestar”, explica. “L’exercici físic posa en funcionament diferents sistemes, rep una major irrigació sanguínia i l’aportació d’oxigen a través de la sang, millora el rendiment cerebral i amb això la capacitat de reacció, orientació i control”. Un aspecte que creu que també s’ha de tenir en compte amb els nens “que cada cop són més sedentaris”.

Precisament sobre els més petits, Charles Hillman, doctor en Cinesiologia (estudi científic del moviment, que investiga els mecanismes fisiològics de l’exercici físic, així com les seves implicacions hormonals i neuronals, físiques, químiques i psíquiques), ha afirmat en diferents conferències que en un dels seus estudis amb nens d’entre 8 i 10 anys comparant sedentaris amb actius es posa de manifest que el cervell d’aquests darrers es desenvolupa més, sobretot pel que fa a les estructures del lòbul prefrontal, que regeix la conducta de la presa de decisions i de l’hipocamp, que està relacionat amb la memòria. Explica que és quelcom demostrable de manera objectiva, sense deixar lloc a dubte a les interpretacions, ja que ha mesurat les funcions cerebrals amb sensors i tomografies. Els nens havien practicat 70 minuts cada dia d’exercicis vigorosos, en un ambient lúdic, com podien ser esports en equip o jocs en grup.

Un altre dels estudis, no l’únic, a tenir en compte és l’encapçalat per l’equip d’investigadors de la Facultat de Medicina de Harvard y de la Universitat de Michigan, als EUA, que conclou que l’exercici físic propicia que els músculs fabriquin una proteïna que després d’un llarg i molt ràpid recorregut, indueix canvis tangibles al cervell. En acabar una sessió d’exercici físic, sobretot de resistència, és habitual que es produeixi una sensació de benestar, amb millora de l’estat d’ànim, ganes de fer activitat i menys sensació de dolor. És l’efecte de l’alliberament de les endorfines: unes substàncies químiques que fabrica el cos i que interactuen amb receptors del cervell. El resultat: sensacions positives, menys estrès, més autoestima i menys insomni. A més a més, mentre fem exercici incrementa la molècula BFND que produeix canvis morfològics en àrees com l’hipocamp, que com ja s’ha explicat està implicat en la consolidació i la gestió de la memòria. Es produeixen noves connexions nervioses, les neurones es mouen a àrees on poden ser més necessàries i fins i tot es poden formar noves neurones, fet que habitualment està molt restringit. Tot això passa perquè mentre fem exercici les cèl·lules musculars incrementen el seu metabolisme, fet regulat per la proteïna PGC-1. A la vegada, aquesta fa que incrementi la producció d’una altra proteïna, FNDC5, que ajuda a la gestió energètica dels greixos corporals. Paral·lelament, les mateixes cèl·lules que fabriquen aquesta darrera, la tallen. Un dels bonics resultants, que du per nom Irisina, viatja per la sang fins arribar al cervell. Un cop aquí, estimula les neurones per tal que fabriquin més BDNF. I ja hi tornem a ser, la roda torna a començar. Una demostració que el nostre cos és una màquina força perfecta si sabem cuidar-lo.

El que està clar és que, per una banda, envellir és inevitable, la qüestió està en fer-ho de la millor manera possible; i per l’altra, sentir-se millor, de vegades, és només una decisió. En tots els casos, la pràctica saludable d’exercici hi ajuda de manera molt favorable.